Avui 2 de març fa deu anys que ens van detectar el primer indici de la nostra síndrome. Com ja sabeu han estat uns anys molt intensos, amb alts i baixos, amb moltes emocions i vivències noves al darrera del que porta un diagnòstic d'una síndrome d'un fill.
Com diuen els experts tot és un procés, el procés de shock quan t'ho diuen, el de pànic quan comences el circuit mèdic, el de la por quan et planteges com serà la seva vida, el seu futur, el d'acceptació i ressilència per afrontar una situació que et desconcerta i et trenca el cor però que malgrat això has de superar i ,posar tot allò que no sabies que tenies dins teu, per ajudar-lo i anar endavant, endavant perquè ell també avanci.
Mirant enrera aquests 10 anys han estat díficils, sobretot els primers anys i han suposat un gran esforç emocional i vital. Ara mateix no pensem que haguem fet les coses malament o que les podiem haver fet millor, era el que sentiem en aquell moment i la lluita que haviem de vèncer.
No podem deixar d'estar agraïts a tots els professionals que ens han acompanyat i que encara ens acompanyen, a la família que sempre ha estat en els moments més necessaris i als amics que han volgut compartir amb nosaltres les pors, les al.legries...
Quins anys més intensos i bonics malgrat que no han estat fàcils!
Ara el nostre fill es va fent gran i ell es va adonant i va sent conscient del que té, del que li ha passat i de què forma part del que ell és i serà. Està acceptant ,a poc a poc ,ser una mica diferent però adonant-se també que tots ho som.
El continuarem acompanyant perquè pugui viure tan feliç com qualsevol altre persona i quan apareguin dificultats ens tindrà al seu costat .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada