Avui fa ja 5 anys que ens van donar el diagnòstic de la sindrome de Rieger. 5 anys que ens han fet canviar molt, 5 anys plens de vivències positives i negatives però que al cap i a la fi formen part de les nostres vides i ensenyen a viure i a conviure.
Aquests 5 anys han estat sobretot anys plens d'emocions, de moments on han desbordat tot tipus d'emocions :tristes, desesperants, incertes, positives, esperençadores...hi ha d'haver lloc per a totes aquestes emocions, són necessaries però també és necessari malgrat tot el que es pugui sentir tenir una actitud positiva i sobretot creure que els nostres fills són impresionants i que no els hi hem de posar límits si no creure que podran, creure que podrem malgrat que ho hagin de fer de diferent manera, amb més esforç, amb més temps...
En aquests 5 anys seguim estant enormement agraïts a tots els professionals que ens han acompanyat, que ens han assessorat, que ens han ajudat: metges, terapeutes, psicòleg, logopedes, educadores, mestres...Hem tingut la sort d'envoltar-nos d'un seguit de persones i professionals que mai ens ha jutjat i que si en algun moment no feiem el millor pel nostre fill han sabut fer-nos entendre que ho podiem fer diferent per tal que el nostre fill pogués anar millor.
NOMÉS PODEM DIR GRÀCIES, GRÀCIES i seguirem caminant, ajudant al nostre fill i a tots aquells que com el nostre fill ho necessitin.
Una vegada més hem d'agraïr personalment a l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, l'organització de la ONCE i el centre d'estimulació precoç del Berguedà (CDIAP).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada